Experiencia de una voluntaria en el TrainingFMAnantapur2016

Tras 5 días del inicio del #trainingFMAnantapur2017 recordamos la experiencia vivida por nuestra voluntaria Itsaso Olasagasti en la India. Este verano hemos podido contar con su ayuda para dar continuidad al proyecto y seguir trabajando en los objetivos marcados el año pasado.

 

 

 

"Com ha anat la teva experiència a l'Índia? Aquesta és la pregunta que em feia la gent quan vaig tornar, després de 6 setmanes a Anantapur, i a la qual jo només era capaç de respondre amb un "bé" i un somriure a la cara que no deixava veure les llàgrimes dels meus ulls. És molt difícil explicar amb paraules tot el que es viu com a voluntària a la Fundació Vicente Ferrer a algú que no ha estat allà, a qui no coneix l'Índia...

 Quan, al febrer de 2015, l'ONG Fisios Mundi em va seleccionar com a voluntària pel training de formació als  centres de paràlisi cerebral de la fundació, no em vaig imaginar que aquell estiu m'acompanyaria la resta de la meva vida. El primer que vaig fer va ser, dedicar-me a estudiar bé el projecte, llegint les memòries dels trainings realitzats en anys anteriors.  Però no hi ha res que et prepari per a l'Índia. Tot el que  s'ha imaginat o llegit no es correspon amb la realitat on aterres, encara que  t'hagis preparat bé abans del viatge.  La meva companya Laura, que va arribar-hi 2 setmanes abans que jo per fer el període d'observació i detectar necessitats, em mantenia al dia de la situació sobre el terreny, però jo no aconseguia imaginar-me allà. Vaig pensar que seria millor marxar sense expectatives: esperava viure una aventura, aprendre, ensenyar tècniques de fisioteràpia, practicar el meu anglès i submergir-me en la cultura índia.   Van haver de passar uns quants dies fins que comencés a creure'm que estava vivint a l'Índia; perquè realment, anar de voluntària  a la Fundació Vicente Ferrer és construir-te un món propi lluny de casa, viure en un campus que es converteix en una nova llar, tenir una feina de dilluns a dissabte en la qual t'impliques a tots els nivells i compartir el dia a dia amb persones que es converteixen en els teus amics i suports.   Els campus de la Vicente Ferrer són una bombolla, un oasi entre els caòtics carrers d'Andra Pradesh - l'estat del sud de l'Índia on actua la fundació-,  i estan plens de voluntaris occidentals i visitants que vénen a veure els diferents projectes que duu a terme la fundació. Fora d'allí, sembles una bestiola extranya que ningú pot evitar mirar. La bombolla de la vida als campus t'allunya de la realitat de l'Índia rural, però també et permet conviure , treballar i compartir la vida amb els indis: menjar arròs amb les mans i amb mil salses picants diferents, vestir-te amb estampats i combinacions impossibles, portar pantalons llargs encara que estiguis a 40 º, posar-te flors als cabells per espantar als mosquits, assistir a temples, i rebre ofrenes quasi cada dia.   Durant els meus tres primers dies, em vaig dedicar a observar i recopilar tota la informació que vaig poder. Amb la Laura, vam començar a preparar el nostre training per formar als terapeutes que treballaven o haurien de treballar amb els nens amb paràlisi cerebral que residien als centres. Actualment, n'hi ha tres en funcionament a Bathalapali, Kanekal i Kuderu, i tenen com a objectiu acollir als nens amb discapacitat a partir dels 5 anys i, durant 4 o 5 anys més, treballar les seves habilitats perquè tinguin l'oportunitat de reinserir-se a la societat i puguin col·laborar econòmicament amb la seva família.   La Laura i jo havíem de passar 7 dies a cadascun dels centres i, des del principi, les dues vam estar d'acord que el més important era realitzar una valoració correcta dels nens per poder fer una intervenció global i el més efectiva possible. Així que vam preparar un planing per a cada dia, que ens permetria impartir una part teòrica diària que podríem posar en pràctica durant la jornada.   El primer dia vam aprofitar per conèixer-nos, establir la dinàmica de les classes i fer una posada en comú dels objectius del training. El segon dia vam començar a estudiar el desenvolupament psicomotriu del nen i a parlar dels diferents problemes que ens trobàvem o ens podíem trobar en els nens amb paràlisi cerebral i que ens podien limitar aquesta evolució. Analitzar aquest desenvolupament ens permetia valorar els problemes principals que presentaven aquests nens i, per tant, podíem començar a proposar objectius a curt i a llarg termini, amb els seus respectius tractaments. Vam fer també un esquema de les diferents tècniques i mètodes que podem usar en la fisioteràpia per abordar aquests problemes, adaptant-nos sempre a les necessitats i els interessos del nen que teníem davant. L'endemà, vam aprofitar per repassar totes aquestes tècniques però aquesta vegada aplicant-les mitjançant el joc, i posant especial atenció en aquells nens que tenien interessos a nivell més sensorial i presentaven més problemes d'interacció amb l'entorn. Aquest mateix dia vam poder practicar a la sala d'estimulació sensorial de la que disposa cada centre, i descobrir com les diferents llums, textures, sons i moviments sorprenien als nens indis; una gran diferència amb la sobreestimulació  sensorial de la nostra societat.   Els últims dies els vam dedicar a parlar de la fisioteràpia fora de l'aula i vam decidir dividir aquestes activitats de la vida diària en quatre grups: higiene, alimentació, hora de descans i desplaçament. Vam estudiar com, en el dia a dia, podem practicar conceptes que estem treballant en fisio, i com aquests ens ajuden a complementar el tractament i a fer-l'ho més efectiu. Tenint en compte que l'objectiu dels centres és ajudar a aconseguir que els nens tinguin la major autonomia possible, vam decidir valorar cas per cas com podíem millorar aquests aspectes del dia a dia i aplicar les ajudes tècniques corresponents. Per ajudar a que tot el personal pogués posar-ho en pràctica, els terapeutes van fer taules d'aplicació d'aquestes indicacions i vam parlar amb els professionals dels "orthowork shop" -  els centres ortopèdics de la fundació-, per buscar algun material que ens permetés crear l'adaptació ortopédica necessària.  L'últim dia, vam fer un exercici que va servir com a autoavaluació del progrés professional aconseguit durant el training. Es tractava de valorar un dels nens observant les seves habilitats i problemes, i així poder determinar quins eren els punts clau a treballar que es convertirien en els objectius de la teràpia. El més important, sens dubte, és que la determinació i aplicació de les tècniques escollides per a aquests objectius, s'adaptin a cada nen en cada moment, ja que cada dia és diferent i no podem pretendre que el nostre tractament sigui el mateix. Dependrà  del seu estat anímic, de la nostra energia, de la seva salut, de l'ambient de l'entorn, de la personalitat de cadascun d'ells i dels seus interessos. De vegades no és fàcil entendre o adonar-se que el que aquest nen necessita avui no és treballar el gateig o l'equilibri, sinó el contacte, l'afecte, la tranquil·litat, la relaxació corporal, la seguretat..., sentir-se bé per recuperar forces i seguir avançant en el seu camí, que no serà gens fàcil.   Tot això ho vam entendre coneixent la realitat d'aquests nens i estudiant la societat on han viscut i on hauran de viure. No serà fàcil ser un nen de 10 anys que porta des dels 5 vivint lluny de la seva família, que torna a casa sentint-se un estrany i la majoria de vegades una càrrega, un buit que només desapareixerà si aconsegueix omplir-l'ho amb diners per alimentar la seva família i sentir-se acceptat. Perquè, tal com ens va dir l'Ana Ferrer en una reunió, "la pobresa és cruel", i desgraciadament, això no ho podem canviar. Podem seguir formant, treballant, estudiant o lluitant, però tot serà molt més dur si el camí no el fem amb respecte a la pròpia cultura dels qui visitem, volent ajudar-los a millorar, però sent conscients que no venim a imposar res.  Una de les idees que hem intentat transmetre als alumnes és que hem de treballar amb amor. Per a nosaltres, una sessió de fisioteràpia no ha estat bona si el nen no ha somrigut en cap moment. Hem de transmetre-li la il·lusió de seguir avançant per si mateix; l'autonomia és el que fa lliure a una persona i això em sembla una idea que no hem d'oblidar quan estem educant. El dret a decidir, ja sigui amb paraules, amb accions o simplement amb la mirada, és el que dóna qualitat de vida a una persona, i nosaltres com a terapeutes no només hem de respectar-l'ho, l'hem de potenciar. Enlloc de pensar que estem fent el millor per aquest nen, el millor és assegurar-nos que ell hi està d'acord, i donar-nos l'oportunitat de deixar-nos sorprendre per la seva resposta. Aquesta és una de les coses més boniques que m'enduc de l'Índia: sorprendre'm veient a nens dormir plàcidament al terra, veure'ls ajudar-se els uns als altres a menjar amb les mans, o asseure's en la posició de lotus amb espasticitat als membres inferiors, veure caminar a nens que pensava que no podrien arribar a posar-se dempeus, arribar a comunicar-me sense sentir la diferència entre dos idiomes incompatibles, entre dues cultures tan diferents; i, sobretot, gaudir del llenguatge universal de la fisioteràpia.  La meva conclusió, si n'hagués d'escollir una,  és que es pot continuar avançant, i molt, amb les persones amb discapacitat a l'Índia. Hem d'entendre la seva cultura i adaptar-nos als seus propis temps, mentre seguim potenciant les ajudes a les famílies durant els primers anys de vida. Perquè tinguin recursos gestionar les dificultats dels seus fills durant la infància i per arribar amb més força a la lluita per la reinserció social que hauran d'afrontar a l'edat adulta.  Les nostres dues cultures tenen, sens dubte, moltes diferències, i la manera d'afrontar la paràlisi cerebral n'és una més.  Tot i així, després d'aquest viatge, he descobert també que l'objectiu final és el mateix al nostre món i al seu: treballar per aconseguir el benestar i per inserir-se dins el sistema social on viuen.   El benestar sol estar totalment garantit al món occidental, però no podem dir el mateix de l'Índia: la baixa qualitat de vida de les persones que viuen a les seves zones rurals, la consanguinitat per mantenir la casta, la falta de revisions durant l'embaràs, els parts amb patiment, la manca de menjar i aigua per mantenir la família, i tantes altres...   Quan parlem d'una reinserció social adequada, però, si que descobrim que es tracta d'una cosa que ambdues societats estem lluny d'aconseguir. En una per manca de recursos, de coneixements i de sensibilització, i perquè només hi sobreviu el més fort. I en l'altra a causa de la sobreprotecció, de respectar més la ciència que la natura, de la gran importància de l'ambició i d'haver deixat d'agrair tots els luxes que se'ns permeten en el dia a dia.  Treballar amb persones relacionades amb la paràlisi cerebral, tant en un país subdesenvolupat com en un de desenvolupat, hauria de tenir sempre el mateix objectiu: proporcionar i respectar l'autonomia de cada persona al màxim, sent conscients de tot el que es pot millorar, però també de totes les petites coses aconseguides. Perquè, finalment, són aquestes les que omplen el buit de cadascú.  .Moltes gràcies per aquesta oportunitat"

Añadir nuevo comentario